(Foto portada: José Luis, en el camí de la Font de Quart, amb Maruja Antoni, Maruja Alfonso, Mª Pilar Ausina, Paqui Cantín, Carmencín Barceló i el xiquet Joaquin Ausina)
En el mes d’octubre del passat any 2015, li vaig fer una entrevista a José Luis Segarra. Estava content, ple d’il·lusió i esperança. El seu dipòsit de força mental, ho tenia ple, fins i tot, per a impulsar ànim i lluita a tota persona que estiga infectada del virus càncer.
Cal dir que, ell, estava envoltat per la cèl·lula maligna. No importava, el seu somriure, sempre perenne en la seua boca.
Li vaig fer alguna visita, menys de les quals jo volia. Em resultava complicada la situació, ho feia riure però, jo, sabia que es trobava malament, molt malament i ell, seguia amb el seu somriure feble però ple de pau i gratitud.
A pocs dies de nadal, les seues ganes de viure i les seues forces, no han pogut resistir la força del monstre i, el seu somriure, s’ha anat per sempre. El seu record sempre estarà present entre els seus éssers més volguts.
José Luis, segur, que més d’un angelet, gaudirà dels teus meravellosos gelats “Coiotes”. Ah! Fes moltes fotos, segur que ens manes més d’una i totes seran boniquetes.
José Luis, gràcies per tot.
ENTREVISTA DEL PASSAT OCTUBRE DE L’ANY 2015
Un diumenge amb sol i temperatura temperada, me’n vaig anar a passejar pel meravellós entorn natural Els Estanys d’Almenara.
En les meues mans portava el meu mòbil per a fotografiar i gravar les espectaculars imatges que ens proporcionen els naixements naturals d’aigua i posterior albufera amb els seus grats hostes, passejant-se amb totes les seues grandeses i llibertat.
Observant la majestuositat de l’albufera de la Marjal, observe que s’acostaven dos persones, una d’elles, portava una màquina de fotografiar de gran nivell, vaig pensar -un bon aficionat a la fotografia ha vingut a disfrutar! . S’anaven acostant i bo, era conegut per mi, sí. José Luis Segarra amb el seu fill. Com va això, José Luis? -bo, doncs bé! fent una volta. Què heu vingut a recordar els teus temps de fotògr
af? -no, només a passejar i prendre un poc de sol. La força de la parla de José Luis, sempre ha sigut d’un volum més aïna davall però, ràpidament observe que no era qüestió de baix volum. El seu parla, ara, s’apreciava dèbil. Dèbil pels forts tractaments de quimioteràpia que rep per a combatre els durs atacs, que està patint el seu cos, per les terribles cèl·lules. La seua veu està dèbil però ell, està fort. La seua il·lusió, immensa.
Li vaig fer una visita a sa casa i vam estar parlant una bona estona, recordant aquells temps quan la seua família i moltes vegades José Luis, anaven pels pobles de Les Valls, totes les vesprades dels estius. Sempre pendents de que arribara el “POLERO”, amb el seu carret de fusta el qual, funcionava amb el peladex de bicicleta. Si el carret anava ple i el carrer en pendent feia dalt, imaginar-vos el polero si havia d’estar en forma. El calaix, on portava els gelats, estava situat en la part davantera de la bicicleta i en la part superior tenia un forat quadrat, amb la seua tapa per a accedir als anhelats gelats. També es col·locava en les portes dels cines de Benifairó “CINE CAPITOL” i el “CINE PALLARES”, abans de començar la primera pel·lícula i, esperava al descans. Una vegada acabat el descans i, començava la segona pel·lícula, se n’anava. En les recreacions del col·legi, també acudia amb el seu carret. Els polos de gel, no arribaven a fondre’s en les mans dels xiquets.
En els moments que vivim hi ha molta varietat de gelats, de moltes maneres, de moltes marques i relativament fàcil de comprar. Per aquella època, no era tan fàcil, “El Polero”, era la nostra il·lusió de poder disfrutar d’un gelat.
Els jóvens de hui, no han conegut els gelats de la família de José Luis. Poden arribar a pensar que, com era de poble i, la producció es feia en una casa de Benifairó, la qualitat no tindria res a veure amb els gelats de hui en dia, de les grans marques. Perquè és veritat, no tenien res a veure amb els de hui en dia, ho podeu preguntar als vostres majors. No tenien res a veure per que, els de José Luis tenien un paladar més exformatguet i de qualitat suprema. Els productes, per a la seua elaboració, eren completament naturals. El suc de llima, espremut per ells mateixos per als gelats de llima; per als gelats que portaven llet, la compraven als veïns de Les Valls. La llet podia ser o bé de cordera, vaca o de cabra; els de torró, eren de torró! sense confusions. Així, tots els gelats.
Tota la història del gelat ve de la seua iaia Carmen, a Benifairó. Posteriorment, els seus pares van continuar fent gelats i José Luis, fill del matrimoni, va seguir amb la tradició i va arribar a ser, i encara ho és, un gran mestre de gelats. Ara, només, ho disfruta la seua família. Una pena que existisca la possibilitat que, amb ell, finalitze la Llet Merengada i altres gelats meravellosos. Algun dia haurem d’anar a sa casa per a continuar disfrutant d’ells.
Qui no recorda, i amb nostàlgia, quan anaven pels carrers dels pobles de Les Valls, amb el seu carret de fusta, ple de gel, perquè els gelats continuaren congelats, no sé quant temps duraria el gel! segur que haurien de tornar a carregar el carret per a acabar la volta a tots els pobles.
Què podem dir dels gelats que portava el carret! els polos de gel de diversos sabors, inclòs el d’orxata, alguns portaven el pal torçut però, amb un sabor natural i refrescant; que diem del COYOTE, un polo cremós amb dos sabors, per exemple: xocolate i vainilla, increïble; el CORTE, barra de gelat cremós, podia ser d’un sabor o de dos el qual, es tallava a mesura, segons petició del client, col·locant-se dos galletes, una en cada cara del tall, espectacular; el MANTECAO, de les mateixes característiques que el corte, potser un poc més cremós i, amb una grandària més xicoteta; la MESURETA, gelat col·locat en una mesura de galleta, ideal per als xiquets;…
El carret anava ben assortiment però, en la gelateria de José Luis, estaven els mateixos gelats del carret més els de copa. El CAFÉ granissat només o mesclat amb llet, l’ORXATA granissada o líquida, la COPA de torró i què podem dir de la LLET MERENGADA afegint-li un poquet de canella, bé en pols o de branqueta. Quantes parelles han anat a assaborir la llet merengada!. Molta gent i de molts llocs s’acostaven a la gelateria per a disfrutar els gelats que, un dia, va aprendre de la seua iaia.
La venda de gelats en el cine, tenia un gran èxit, eren consumits principalment per adolescents i adults, pense que, la qual cosa més influïa per al seu consum no era la temperatura ambient més aïna, era la temperatura corporal que podia generar la pel·lícula entre els espectadors. El mateix que “Tarzán amb la mona Xita i companyia”, “Lo que el viento se llevó”, pel·lícula religiosa, pel·lícula sentimental,… tenia igual el tema que fóra, totes tenien quelcom perquè el xic, era qui invitava! aprofitara qualsevol detall de la primera pel·lícula per a així, anar preparant el motor i que fóra agafant temperatura.
Arribava el descans. T’ha agradat la pel·lícula? li preguntava el xic a la xica, la resposta podia tindre molts missatges per al xic -no, m’ha avorrit. Esta resposta podia complicar el pla previst. -Sí, m’ha agradat molt! has vist com l’abraçava? ha sigut un final bonic, veritat? l’emoció embargava el xic davant d’esta resposta. -Sí, ha sigut molt bonic. Anem a prendre un gelaet! -es igual ! no dona, anem a refrescar. Ací estava José Luis amb el seu carret, ple de gelats que podien ser el detall definitiu per a arribar a un final feliç de la pel·lícula.
Què vols? un corte, un coyote, una llet merengada,…? -me abellix una llet merengada amb un poc de canella, ja sé que amb la copa en la mà no es pot entrar al cine; millor un Coyote de xocolate i vainilla així, ho podré agafar del pal. No et preocupes dona, demà diumenge anirem a casa José Luis, i ens prendrem una llet merengada amb canella i si fa falta, dos merengades. El pla estava en marxa, la segona pel·lícula ja vos podeu imaginar com podia finalitzar.
Un dia va decidir canviar d’ofici, la fotografia. De ben xicotet sempre tenia curiositat per ella i l’any 1974 va fer un pas en la seua vida i, començant per xicotets reportatges, a poc a poc, es va ficar de ple en el món professional. Va fer una llarga pausa en els gelats i va estar dèsset anys de fotografies per tots els pobles de Les Valls, Almenara i altres poblacions.
Festes Patronals, bodes, batejos, comunions i tot el que es presentara per a estrényer el disparador, allí estava José Luis. Va tindre moltes anècdotes, la que més recorda va ser en una boda on els dos consogres van començar a barallar-se i van acabar els dos KO.
L’any 1991, va tornar a les seues arrels del gelat.
Actualment, estant jubilat, tranquil i amb els seus treballs manuals de fer barcos d’exposició, per la finestra i sense avisar, les maleïdes cèl·lules van ser a pel ell. José Luis Segarra, és una persona forta i plena d’il·lusió. Segur que continuarà fent barcos i fotografies amb el seu fill.
José Luis, salut.
ENTREVISTA A JOSÉ LUIS SEGARRA NAVARRO
