ELS CONVENTS DEL MORVEDRE MEDIEVAL / EL CAS DE SANT FRANCESC

0
436

CARME  ROSARIO  TORREJÓN/ Doctora en Història de l’Art

ELS CONVENTS DEL MORVEDRE MEDIEVAL / EL CAS DE SANT FRANCESC

Introducció

L’Europa Baix medieval assisteix a un notable auge i difusió dels ordes mendicants, que sota els auspicis dels reis i afavorits per la vida mercantil de les ciutats veien com el seu radi d’acció i influència s’incrementava en bona part de la geografia. Això explicaria, en el cas de Morvedre, els diversos cenobis que s’alçaren a la batllia, com per exemple el convent de Sant Francesc, el de la Tri- nitat, un beateri (al barri de Santa Anna) i els monestirs de Sant Esperit del Mont i el de la Vall de Jesús. En aquest article ens centrarem únicament en els recintes que hi havia extramurs, fent especial atenció al convent de Sant Francesc.

Els estudis al voltant dels ordes mendicants

Arran del creixent interés per l’estudi dels ordes mendicants des del punt de vista econòmic i cultural, a part d’allò simplement espiritual, podem conèi- xer amb més profunditat el paper que aquestes cases de religiosos jugaven a les ciutats i viles medievals. Així, des de la historiografia, sobretot francesa i italiana, que a partir dels anys seixanta va tractar temes relacionats amb els ordes monàstics, la situació i difusió dels convents per Europa o la seua re- lació amb les urbs, desenvolupats per reputats historiadors com Jacques Le Goff, o els dels italians Luigi Pellegrini i Giacomo Todeschini, entre altres, són la base per a conéixer millor aquest aspecte de la Història medieval i extra- polar-ho també al territori peninsular i al cas concret de la vila de Morvedre. (1)

Aquests historiadors venien a dir que els monarques i el govern de les ciutats van afavorir l’establiment i manteniment de certs cenobis en les seues jurisdiccions. Dit en altres paraules, els convents, no sols es podien tindre en compte com un espai espiritual, sinó com un element important dins de la política, la cultura i l’economia d’una ciutat. Però, no qualsevol orde monàstic assolia aquestes funcions. Els que més proximitat van tindre amb les urbs van ser els anomenats ordes mendicants. Els fra- res mendicants són aquells que, a més de seguir una carrera religiosa emeten un vot de pobresa individual i col·lectiu. En principi, no podien rebre ajudes, així que vivien de la caritat de les persones, d’ací el seu apel·latiu de “mendicant”. Tanmateix, amb el temps, i per tal d’assegurar-ne la permanència institucional, van deixar un poquet de costat aquesta pobresa inicial i acceptaren propietats col·lectives i ús de rendes. (2)

ENTREVISTA A CARME ROSARIO

Els principals ordes mendicants van ser els franciscans (frares menors) i els domi- nics, que lluitaren contra el catarisme del sud de França i nord d’Itàlia en el segle XIII. Però, també eren mendicants els agustins, trinitaris, mercedaris o els carmelites.

Se sol acceptar l’any de 1219 quan els frares menors es van establir a terres peninsulars i, igual que en la resta d’Europa, provinents d’Itàlia. Segons García Oro, arribaren com a pelegrins de Sant Jaume i missioners contra l’Islam. L’avanç per les principals vies de comunicació permetia als frares anar predicant i con- vertint els infidels musulmans en ciutadans cristians. Un suport que es va veure recompensat per part dels poderosos per a fundar hospitals, albergs i convents. (3)

Ací hem d’incloure també els dominics, que van ser ratificats com a orde en 1216 pel Papa Honori III, i a altres ordes.

Els primers religiosos s’establien en cases o albergs prestats per particulars, disposant d’una xicoteta església o capella on celebrar els oficis diaris, però, amb el temps, els frares demanaren tindre edificis en propietat. I així és com entrà verita- blement en joc el paper dels reis, que atorgaren rendes i fundaren nous convents. (4)

(1) Estudis bàsics són: LE GOFF, Jacques, “Apostolat mendiant et fait urbain dans la France médiévale”, en Annales. Economies. Sociétés. Civilisations, I,1968; PELLEGRINI, Luigi, “Gli insedia- menti degli ordini mendicanti e la loro tipología. Considerazioni metodologique e piste di ricerca”, en Les Ordres mendiants et la ville en Italie Centrale (v. 1220-1350), Mélanges de l’Ecole française de Rome. Moyen âge. Temps modernes, 89, 1977; TODESCHINI, Giacomo, “Ordini mendicanti e coscienza citta- dana”, en Mélanges de l’Ecole française de Rome. Moyen Âge. Temps modernes, 89, 1977; BENVENUTTI, Anna, “L’implanto mendicante in Firenze, un problema aperto”, en Mélanges de l’Ecole française de Rome, Moyen-Âge, Temps Modernes, Tome 89, 2, 1977.

(2) CANTERA MONTENEGRO, Margarita i CANTERA MONTENEGRO, Santiago, Las Órde- nes religiosas en la Iglesia medieval. Siglos XIII a XV, Madrid, Arco Libros, 2008, pp. 26-27.

(3) GARCÍA ORO, José, “Los frailes menores en la Hispania medieval y su asentamiento”, en

Archivo  Ibero-Americano, 275-276, mayo-diciembre 2013, pp. 195-228.

(4) Vegeu: RUIZ DOMÈNECH, José Enrique, “El mapa de devoción urbana en la Corona de

Aragón (siglos XIII, XIV y XV”, en El món urbà a la Corona d’Aragó del 1137 als decrets de Nova Planta:

XVII Congrés d’Història de la Corona d’Aragó, Barcelona-Poblet-Lleida, 2000; CUADRADO SÁNCHEZ,

No oblidant tampoc una altra de les fonts de sustentació dels cenobis: les relí- quies. Aquestes es convertien en autèntics pols d’atracció per al cristià que acu- dia als convents a visitar-les i participar del seu ús sanador o profilàctic.

La ciutat i el convent

Per a continuar llegint, punxar ací

 

 

Deixar una resposta:

Please enter your comment!
Please enter your name here