LA CONSTRUCCIÓ DEL CEMENTERI MUNICIPAL DE QUART DE LES VALLS EN 1926

0
534
Inauguració Cementeri Quart de les Valls 1926

CARME  ROSARIO  TORREJÓN /Doctora en Història de l’Art

Els cementeris que tenim als nostres pobles són el resultat de les polítiques reformistes que s’iniciaren al segle XVIII i XIX, en contra dels models de cementeris medievals que es solien situar al voltant de les parròquies o ermites, a dintre de les poblacions. Buscant unes mesures pràctiques i higièniques, l’impuls constructiu dels nous cementeris no es va dur a terme per part de l’Església (malgrat que puguen instal·lar capelles a l’interior o s’ornamenten amb creus, pròpies del ritu romà) sinó per les autoritats municipal.

A continuació podeu escoltar els comentaris de Carme Rosario, com li va sorgir el motiu de fer aquest treball.

Per a escoltar la tertúlia en el mòbil, tocar el text: Reproducir en Navegador

Calvari situat en el lloc on abans hi era el cementeri, i ermita del Santíssim Crist de l’Agonia de Quart.

Gràcies a una memòria que es va realitzar en 1926, tenim totes les notícies dels procediments que es van dur a terme a Quart de les Valls alhora de construir un nou cementeri civil per al poble, ja que l’antic, situat al costat de l’ermita del Santíssim Crist de l’Agonia (on hui hi és el Calvari), tenia tan pèssimes condicions higièniques i topogràfiques que es feia inviable la seua utilització. Aquestes raons motivaren la inspecció feta pel metge del poble d’aleshores, Vicente Taberner Bonora, que va emetre un informe a la Comissió de Sanitat per fer compte de l’estat del cementeri parroquial. Una de les raons per les quals no complia amb les condicions que es demanaven és que estava situat massa a prop de la població (a 116 metres del nucli urbà).

Placa situada en el mur nord de l’ermita del Santíssim Crist que recorda on estava el cementeri parroquial.

Els requisits sanitaris s’havien d’ajustar a la Reial Orde de 16 de juliol de 1888 que reconeixia les males condicions d’alguns cementeris del país i que, a conseqüència de no tenir les disposicions necessàries de sanitat, va provocar que se’n clausuraren molts. Aquest requisit venia parell al Reglament de Sanitat Municipal del 9 de febrer de 1925, que demanava que s’havia de procurar que els cementeris i enterraments fossen municipals (FERNÁNDEZ, Mª del Carmen i GARCÍA, Mariano, “Los cementerios. Competencias municipales y producción documental”, Boletín de la ANABAD, 44, nº 3, 1994 p. 66 i 68).

No obstant això, uns anys abans es va iniciar el procediment per començar el nou enclavament, concretament en 1922, mentre era alcalde Francisco Segarra Serrano. Però, per qüestions burocràtiques no es va poder dur a terme en aquell any. D’altra part, en 1924 es van celebrar noves eleccions, i van eixir nous membres electes que continuarien la dita empresa. El nou alcalde va ser Joaquin Bonet Ribera, i els regidors que l’acompanyaven van ser: José Escrig Pérez; José Julián Melián; Miguel Queralt Giménez; Antonio Ribelles Polo i Enrique Blat Meseguer. José Julián i Enrique Blat cessaren, així que després es van incorporar Blas Ribera Giménez i José Mª Gaspar Acamer.

El 30 de gener de 1925 l’ajuntament va aprovar per unanimitat la creació del nou camp sant en el terreny que s’havia comprat a Adelaida Ramón Ramón el 26 de gener de 1921. A més, des d’abril de 1922 tenien fet el plànol per l’arquitecte Emilio Ferrer. Amb el terreny comprat i el plànol elaborat sols mancaven els diners per poder dur-lo a terme. El problema es va resoldre aplicant un impost extraordinari. En 1925 es va reunir la Junta Municipal de Sanitat, formada per Joaquin Bonet Ribera, l’alcalde, Pasqual Sevillà Pérez, Miguel Martínez Ausina, Rafael Puig Muñoz i Vicente Taberner Bonora, que van donar el vistiplau de les condicions que havia de tenir el nou emplaçament, que va ser aprovat finalment el 28 de febrer del mateix any.

I, per què aquest interès a distanciar els cementeris? Totes aquestes actuacions començaren al segle XIX, després de precedir a eixamplar les ciutats assolant les antigues muralles per tenir més llum, carrers més amples, i una millor instal·lació d’aigua i llum. Les primeres disposicions pel que fa als cementeris arriben inclús abans, en 1787, quan Carles III estableix una Reial Cèdula per a obligar a construir els cementeris a fora de la població, en llocs que fossen distants i ben ventilats. La raó venia motivada sobretot a conseqüència de les febres terciàries i la febre groga que havia patit la població en aqueixos anys. No obstant això, aquesta cèdula no s’acomplia estrictament, ja que igualment s’enterraven a les esglésies. Anys després aparegueren altres normatives on es demanava que els ajuntaments realitzaren un cens de nascuts, matrimonis i de morts on s’especifiqués l’edat, la professió o ofici i, si escau, el motiu del defalliment (FERNÁNDEZ i GARCÍA, p. 56). Des de 1804 es van desenvolupar noves cèdules per establir que, a l’hora de construir un cementeri aquest havia de partir d’un informe mèdic previ a la seua construcció, d’ací la raó per la qual a Quart es van reunir els principals representants sanitaris per fer l’informe abans de l’edificació del recinte.

En 1813 va eixir altre decret que assenyalava que els ajuntaments s’havien de fer càrrec que cada poble tingués un cementeri i que s’enviaren informes sobre el motiu de mort de les persones allí enterrades, d’ací que en aquests tipus d’escrits els metges sempre hi foren presents. Durant el Trienni Liberal es va donar un nou impuls fent que el metge donés compte de la causa del falliment de la persona en qüestió, i en 1833 s’obligava als intendents de les províncies, valent-se dels alcaldes de cada poble, que vetllaren per tenir cementeris i donaren compte a l’Estat que efectivament se’n disposés d’un.

Així, després de totes aquestes disposicions i de les mesures empreses per l’ajuntament de Quart, el dia 28 de febrer de 1926 es va clausurar el cementeri vell, situat al costat de l’ermita, i es va inaugurar el nou. En la memòria que posseïm hi apareixen les fotografies del dia de la inauguració del cementeri.

Inauguració del nou cementeri en 1926.

En la fotografia es pot observar la porta principal i la porta subsidiària a l’esquerra amb absència encara dels xiprers i de la carretera, asfaltada en l’actualitat. En aquell dia, tal com diu la memòria: es conducido el Cristo de la Ermita en procesión al nuevo Cementerio, en donde el señor Cura párroco D. Marcelino Fernández Gómez procede a su bendición, terminando con este acto el trabajo de construcción del nuevo Cementerio, obra grande, inmensa…

Ahora bien, como una vez vista la grandiosidad del Cementerio, se pensó adornarle decorosamente con sala de autopsias, depósito de cadáveres y otros pequeños detalles (Memòria, p. 8 i 9).

Inauguració del nou cementeri en 1926.

Així, sols amb manca d’arreglar l’andana en el camí del cementeri, el recinte es va concloure amb un espai de 36 x 36 metres, amb murs de 3,50 metres d’alt i 0,50 de grossor, adossats als quals es poden construir nínxols de 2,50 metres de llarg, deixant uns passadissos de tres metres fins als quatre quadres centrals per a foses comuns, separats entre si també per camins de tres metres i una rotonda central on està col·locada la creu de 3,60 metres d’altura sobre un pedestal. A l’entrada estaven la sala d’autòpsies i dipòsit de cadàvers construidos con todos los adornos reglamentarios de higiene y seguridad, y al fondo se construirá una hermosa Capilla con altar y Crucifijo (Memòria, p. 11) que no es va dur a terme.

            Entre les tipologies d’enterrament i la seua vàlua hi havia les següents:

  • Una fossa per a cadàver en el quadro núm. 1, adult, que valia 5,00 pessetes
  • Una fossa per a cadàver en el quadro núm. 1, pàrvul, que valia 2,50 pessetes
  • Una fossa per a cadàver en el quadro núm. 2 per 25,00 pessetes
  • Un nínxol construït per l’Ajuntament, tramada núm. 1, per preu de 60,00 pessetes
  • Un solar per a construir cinc nínxols, tramada núm. 3, que valia 25,00 pessetes
  • Un solar per a panteó lateral ample nínxol, tramada núm. 4 per 50,00 pessetes.

Pel que fa als artífexs, alguns van ser ciutadans del poble i altres van ser artesans de fora. Així, les portes de ferro es van confeccionar pel taller de Vicent Ferrer, de València; els atovons i rajoles procedien de la fàbrica de Les Valls, de Tejedor i Camarelles; una xicoteta remesa de taulells especials vingueren de la fàbrica de Federico Pineda de Sagunt; el ciment era de Vicente Escobar Diego i Benito Ribera Polo; “portland” i rajoles de Bautista Gil Escobar; la cal era de Francisco Barceló Escrig i Jorge Cayo Polo; guix de Peregrín Pérez Blasco; els elements de ferro van córrer de càrrec del ferrer José Pedrós Gil i Manuel Tordera Matíes, i per últim,  la creu del centre del cementeri i la del frontó triangular de la porta d’entrada principal van estar confeccionades amb algeps blanc per part de Gil Escobar. Així mateix, les portes de fusta van ser realitzades per Peregrín Ribera. A la fi, tot el conjunt va costar 10.747,42 pessetes.

Imatge actual de la porta d’entrada principal del cementeri de Quart.

Quant a l’estil artístic de la façana principal, i concretament de la porta, fruit del modernisme i de l’arribada en aquesta època dels nous llenguatges artístics que imperaven en aquest moment, on es recorda el passat grec i romà, es formulà una nova lectura quan als antics edificis de l’Antiguitat com és el cas. Així, la porta aplica el llenguatge neogrec que imita el frontó triangular d’un temple grec ornamentat amb gotes, que sí als temples grecs es disposaven en el fris ací es reparteixen per tota la vora que conforma el triangle del frontó. Els acroteris (xicotetes motllures vegetals o figures escultòriques) que se solien situar a la teulada del temple grec, se substitueixen ací per una creu en la part central de la dita porta.

Resum de les despeses.

Al mateix temps, la utilització de materials, fills de la Revolució Industrial com era el guix o l’algeps, les manises, la fusta o el ferro, eren moneda comuna per a la construcció d’aquests edificis modernistes que podien aplicar totes les novetats del moment amb elements fàcils d’utilitzar i que no requerien un cost excessiu per a l’edificació d’aquests nous llenguatges artístics en una població menuda com la nostra.

Deixar una resposta:

Please enter your comment!
Please enter your name here