L’hospital d’Almenara que va ser fundat l’any 1422

1
707

Estel Bosó i Doménech /Historiadora i investigadora

Introducció

L’hospital d’Almenara va ser fundat l’any 1422 pel comte N’Olf de Pròxida. L’immoble no es conserva actualment en la població. No obstant, sí que disposem de documents que ens proporcionen informació de l’edifici. En particular, conservem el document de la seua fundació, algunes de les visites pastorals les quals evidencien un seguiment en el seu manteniment i gestió. Així com els llibres de rendes de l’hospital que ens mostren com era la seua administració. En conjunt, contem amb important informació sobre els seus orígens, la seua ubicació, les característiques de l’immoble, els facultatius de la vila, etc., que intentarem concretar en aquest article.

1 Antic hospital d’Almenara

La fundació 

Des d’antic, la fundació d’institucions per assistir a pobres i malalts ha tingut relació amb la fundació de monestirs. Fins a mitjans del segle XI, la llavor hospitalària estava al càrrec exclusivament dels monestirs. La regla de sant Benet dictava que al costat de cada convent hi haguera un hostalatge per donar alberg temporal, menjar i assistència a pobres i peregrins, a orfes i a malalts de la zona. En el segle XII, la majoria de les esglésies contaven amb una institució hospitalària.

També la generositat de grans senyors, de les ordes militars i dels propis reis, va contribuir a la proliferació d’aquest tipus d’institucions.

L’hospital d’Almenara va ser fundat pel comte d’Almenara N’Olf de Pròxida, tal i com determina en el seu testament de 1422 (1). En el document fundacional es detalla que l’hospital havia de situar-se a l’entrada de la vila. Altrament, s’especifica que la seua construcció havia de realitzar-se sobre les cases d’En Carrós. Un altre dels temes tractats és la seua advocació a la Crucifixió de Crist. I en darrer lloc, s’enumeren les funcions i competències: Havia de tenir un administrador que gestionara l’immoble.

L’hospital era un centre per albergar els pobres vianants, rodamons i qualsevol persona sense mitjans que volguera passar la nit. Els orfes trobats en el terme i en els pobles dels voltants, les dones «mundanes» i els pobres de solemnitat (2). Així com peregrins o visitants sense mitjans. S’estableix que havien de construir-se sis llits per als malalts, un d’ells havia d’estar adequat per a una persona noble amb cortines que donaren intimitat. Dos més havies d’estar adequats amb cura i els tres restants com ho acordara l’administrador. El comte va atorgar 100 sous perpetuals i censals per a les feines d’administració i uns altres 100 sous per al manteniment i despeses de l’obra de l’edifici i dels seus béns mobles, és a dir, la roba, aixovars, llits, etc.

Testament d’Olf de Proxida de 1422 fundació de l’Hospital d’Almenara:

«Hospital de almas: Que en la villa de Almenara en las casas del mismo testador, llamadas de En Carros, sitar a la entrada del mismo lugar se contruyese un hospital, con la invocación de la Crucificción de Christo para albergar los pobres viandantes ú otras personas que quisiesen recoger-se por las noches; en el qual mandose hizieren 6 camas, la una con cortinas y todos sus arcos convenientes para personas de distinción y respeto; las otras dos también aseadas; y las tres restantes fueran desentes a conocimiento del administrador del mismo hospital. Otro que de los dichos 66000 sous se aplicasen al beneficio que dicho su padre Nicolas aulas fundado en la Yglesia de dicha villa de Almenara bajo la invocación de la Virgen tantos con que se compresen 100 sous perpetuales y censales muertos con licencia del rey o de su trabajos de administración dicho hospital, a cuyo cargo perteneciese su administración: y otros 100 sous muertos los quales percibiese el mismo para mantener y conservar la ropa, cama, y todo lo perteneciente a ellas, y la obra del dicho hospital, a conocimiento del mismo beneficio, y de los jurados de dicha villa (3)».

Coneixem que l’hospital va ser situat intramurs de la vila en el carrer que va adquirir el nom de l’edifici, l’antic carrer de l’Hospital (4). L’atorgament del nom de l’edifici al carrer demostra la importància que va tindre en la població. Abans de la seua construcció possiblement s’anomenaria carrer d’Uixó. Per situar-se allí el portal d’Uixó i l’origen del camí d’anada d’Almenara a aquesta població (5). Hui en dia l’antic carrer de l’Hospital correspon amb el carrer de sant Roc (6). Aquest va passar a nomenar-se així, a còpia de la construcció de la capella de sant Roc documentada des del segle XVII. En concret es registra per primera vegada en la visita pastoral de 1698 del bisbe de Tortosa Fr. Severo Tomàs Auther (7).

2 Portal València

És sabut que la ubicació dels hospitals en l’època medieval es realitzava a l’entrada de les poblacions per tenir un major control de les malalties i els malalts (8). Com hem dit abans, en el document es detalla que l’hospital havia de situar-se en «l’entrada de la vila». La consideració d’entrada de la vila es pot interpretar com al portal principal a la població. És a dir, el portal de València (fig.2). En relació amb la seua situació tenim notícia que l’immoble afrontava per les seues espatles amb la muralla (9). En conseqüència se situava en el costat Sud-oest del carrer i del nucli vell (fig.3). De manera paral·lela i com hem assenyalat abans, s’especifica que la seua construcció havia de realitzar-se sobre les cases d’En Carrós. Els En Carrós són una família nobiliària valenciana que fins aquesta data 1422, havien posseït cases en la vila (10).

3 Ubicació de l’hospital en el nucli urbà d’Almenara

Característiques de l’hospital 

La disposició arquitectònica dels hospitals medievals va variar des d’una casa particular a grans centres amb nombroses dependències. Es poden distingir quatre tipologies fonamentals: Els més nombrosos eren els hospitals instal·lats en cases particulars destinades a aquesta nova funció o construïdes a propòsit, amb una o més habitacions per als llits. D’aquest tipus hi havien hospitals sols per homes, uns altres sols per dones i mixtes. Els immobles tenien les característiques comuns d’escassa capacitat i de poques dependències. Els edificis solien tenir adossada una capella (11). Una altra tipologia d’hospitals de tipus intermedi entre els anteriors i els grans, disposaven de sales de major capacitat, aquests solien ser mixtos i contaven generalment amb algunes dependències apart dels dormitoris, com per exemple: refectori, cuina, magatzem, graner, pou o horta. Des de finals del segle XII, començaran a sorgir els grans hospitals de tipus basilical, amb els llits disposats en les naus laterals i capella en l’absis central. Aquests centres tenien abundants i espaioses dependències annexes. A més d’hortes, granges, cavallerisses, forn, botiga, etc. (12). A finals del segle XV, ja s’havien edificat els primers grans centres hospitalaris, de forma quadrangular (fig.4), amb pati central i terrenys propis a l’entorn, entre les dependències s’incorporaven l’església i el cementeri (13).

4 Dibuix hospital de València plànol de Tomàs Vicente Toscà

Pel que fa a l’hospital d’Almenara les visites pastorals ens proporcionen informació sobre l’immoble, les reformes dutes a terme i els canvis i l’evolució que va experimentar al llarg del temps. D’aquesta manera sabem que consistia en un gran immoble amb pati. A l’interior de l’edifici hi havien dependències amb llits per als malalts, diferents per a homes i dones almenys des de 1623 (14). En la visita pastoral d’aquest any el bisbe de Tortosa va manar que s’adobara una habitació amb porta i clau perquè allí de nit dormiren les dones separades. L’any 1658 es documenta l’obra d’una nova habitació però no s’especifica amb quina finalitat (15). L’any 1720 es mana construir una nova cambra perquè l’habitara el majordom de l’hospital. També es registra que l’immoble tenia cuina, estufa i roba d’aixovar. En el pati hi havia un cementeri on se soterraven els pobres de solemnitat que no estaven empadronats en la vila. L’hospital se situava pegat a la muralla interna i al seu corredor. El 1720 es va sol·licitar a l’Ajuntament ampliar el pati adquirint part del corredor de muralla corresponent a l’immoble i aquest va ser cedit.

L’hospital tenia una renda anual que consistia en una part exigible de 11 lliures, 17 sous i 8 diners i una altra, inexigible de 15 sous. El consell de la vila gestionava les despeses i necessitats de l’hospital encara que els costos de manteniment eren sempre més elevats que la renda disponible. La gestió de les rendes es documentava en el llibre de l’hospital. El bisbe de Tortosa solia destacar la bona gestió per part del consell perquè sempre se les apanyaven per traure endavant l’edifici i invertir més diners d’aquells assignats en la renda. Però també, quan duien molt de temps sense posar solució o fer-se càrrec d’algun problema de manteniment de l’immoble, els amenaçava d’excomunió amb totes les armes de l’església. Un exemple el trobem en la visita de 1701:

«…No se ha complit en adobar y remendar los jurats lo hospital. Mana, baix pena de excomunió major y de interdicho particular, que facen les obres dins dels sis mesos; I torna a manar al rector del poble, baix pena de 5 lliures, que si transcorre dit plaç i les obres no s’han fet els publique per públics excomulgats y que com a tals els llance de l’església.»

5 Arc de l’antic hospital de 1422

Les visites pastorals de l’hospital 

La primera nota de l’hospital que es conserva en les visites pastorals és de l’any 1623. L’última correspon a la visita de 1816. Entre aquestes dades no es conserven tampoc tots els anys. Sols els fragments transcrits per Lluís Cebrián Mezquita en el seus apunts sobre Almenara, a causa de la pèrdua de l’arxiu parroquial d’Almenara, durant l’última guerra civil. Les vistes estan escrites en valencià fins 1704.

En la visita del dia 1 de gener de l’any 1623 realitzada pel bisbe Francesc Puig va manar: «…als Jurats, que per quant dita vila està en el camí Reial y a dit hospital acodeixen algunes dones errades, mana als jurats que adoben un aposento que està prop lo corral, de modo que no es ploga; y fossen pany y clau a la porta de aquell; per a que en ell de nit puguen estar tancades dites dones errades, ab que se obviarán moltes ofenses de Deu Nª Sr. (16).

El 20 novembre de 1645, realitzen la visita pastoral En Roch Serrano Dr. en teologia, i el Sr. Fr. Joan Btª de Campañas, bisbe de Tortosa. Sobre l’hospital comenten que hi ha inventari de roba i ordenen adobar la coberta ja que una cambra té goteres (17).

En la visita del 19 de novembre de 1654, En Joan Baptista Ferrer, remarca que en la cambra on es troben els malalts hi ha goteres, ordena la seua reparació i expressa la necessitat d’un nou llit. Mana que es faça una finestra perquè entre llum natural a la cambra dels malalts. També ordena la construcció d’una nova cambra en l’espai del corral (18).

El 8 febrer de 1658, el bisbe En Gregori Clartens(?), adverteix que hi ha una cambra nova en obres i imposa un termini de 6 mesos per acabar-la baix pena d’excomunió (19).

El 29 de febrer de 1664, el Dr. Francesc de Roses, en visitar l’hospital comenta que està tot bé, però que es necessiten més peces d’aixovar. L’inventari constava de: una manta, tres llençols i dos matalafs. A més va felicitar els jutjats per reconèixer que invertien en aquesta obra pia més de la producció de les seues rendes (20).

L’1 de novembre de 1665, realitzada pel Dr. Fr. Josep de Frageda descriu que estava tot bé (21).

En la visita de 16 maig de 1680 pel Dr. Fr. Josep de Frageda, opina que la renda de l’immoble són pocs diners, però la vila es fa càrrec de les seues despeses i conservació (22).

En la visita del 13 juny 1698, realitzada per En Isidoro Aparici Gilart, remarca que no s’havien fet les obres manades en l’anterior visita però es trobaven dispostos amb els materials necessaris. Així que va ordenar que les feines s’iniciaren en el termini de tres mesos, amb ordre al rector de la població que si passat dit termini l’obra no estiguera conclosa, excomunicara als jurats (23).

L’any, 1701 el consell va determinar que s’utilitzara l’espai del corredor de la muralla corresponent a l’hospital, construint dos parets que esborraren el corredor (24). D’aquesta manera l’hospital comptava amb més espai per a desenvolupar les sues funcions relacionades directament amb l’alberg de persones. En la mateixa visita el bisbe va observar que molts dels albergats, no eren pobres sinó comerciants «marxants i quincallaires» que es feien passar per pobres i ocupaven amb les sues mercaderies l’espai de les estances. Va manar que es prohibira l’entrada d’aquests a l’hospital ja que era sols per a pobres de solemnitat (25). El bisbe argumentava que els comerciants comptaven amb un treball i podien pagar-se una estada en els hostals de la vila (26).

El bisbe En Silvestre Garcia Escolano, el 15 de maig 1704, comenta que los jurats han puesto en execución el reedificarle, aunque no esta concluido, siguen bien las obras (27). Les obres continuen en la vista de l’1 maig de 1714, realitzada per En Silvestre Garcia Escolano (28).

El 15 maig de l’any 1718 el Dr. Gaspar Amella, explica que l’hospital no necessitava d’obres i que comptava amb un llit per als malalts on se’ls assisteix en allò que necessiten atenent les possibilitats de la vila (29).

El 20 abril de 1720 el Dr. Emanuel Santjust, documenta que els jurats no havien complit les obligacions d’adobar i reparar l’hospital. El bisbe va manar que feren les obres dins de sis mesos; I torna a manar al capellà, baix pena de 5 lliures, que si transcorria aquest termini i les obres no s’havien fet els publicara com a excomulgats. El 3 de desembre de 1725, el Dr. Bartolome Camacho, assenyalava que no s’havia proveit l’hospital amb els aixovars necessaris i faltava un altre llit per a malalts (30).

El 28 de juliol de 1783, En Pedro Cortés Larraz, especifica que, la renda de l’hospital consisteix en pensions de censos irredimibles. I que, la seua administració està a càrrec del rector i els regidors de la vila. El bisbe explica que els consellers i majordom de l’hospital administraven de forma conjunta la renda de l’hospital junt a la renda dels pobres vergonyants. De manera que la majoria dels diners de les dos fundacions acabaven destinades als pobres desatenent les necessitats de l’immoble. Davant d’açò, va manar que es crearen llibres separats de cadascuna de les fundacions (31).

El 25 agost de 1791, el bisbe N’Antonio Josep de Salinas i Moreno, va comunicar que hi havien problemes amb l’administració ja que no havien complit amb les seues obligacions de presentar els comptes al bisbe com estava establit en cada visita pastoral. La visita del bisbe a la població d’aquest any, va coincidir amb l’obligació imposada als administradors de l’hospital d’Almenara d’assistència en el tribunal de l’amortització de València on havien de justificar les rendes de dit immoble. De manera que va ordenar que en el termini de dos mesos aquests els presentaren al rector com a representant seu (32).

Després de l’ocupació francesa, Almenara així com els pobles de la contornada, sofreix grans pèrdues, a causa dels abusos dels soldats i el requeriment de queviures i béns i dels magatzems i edificis del poble. En la visita del 18 de novembre de 1816, realitzada pel bisbe En Manuel Ros i de Medrano, es documenten les condicions en les que havia quedat l’hospital: …enterado su illustrisima de que es un simple cubierto, sin efectos algunos, por haberse consumido por motivo de la ultima guerra; que sus rentas no estan en el día corrientes, por haberse perdido los documentos de los censos emphiteuticos que se le prestan, con los saqueos de la casa consitorial, y haversele vendido de orden, del Govierno algunas fincas que posehia; y que sus administradores son el cura y el Ayuntamiento, exorta a estos… para que con celo procuren poner al corriente dichas rentas, formando una cabrevación autentica de los censos emphiteuticos y un libro de rentas; recogiendo las escrituras de imposición o certificaciones, etcª para poder cobrar: que provean de lo preciso al dicho hospital…etc (33)

Els facultatius de la vila

A Almenara es documenta la figura del metge o cirurgià, la matrona, l’apotecari, el veterinari, el majordom de l’hospital i el saludador.

El majordom de l’hospital era l’encarregat de l’organització de l’edifici i la creació dels llibres d’administració de l’honorable hospital, del llibre de l’Almoina dels pobres vergonyants i del llibre dels comptes de la il·luminació de l’església. La gran majoria d’aquests llibres es perderen durant els espolis de la guerra del francés (34).

El majordom encarregat de l’hospital hi vivia en una cambra proporcionada gratuïtament pel seu càrrec. Estava exempt de pagar els impostos de taxa, vagatge i soldats. Tenia l’obligació de fer els trasllats dels malalts i orfes a altres centres mèdics quan era el cas. Cobrava pels trasllats un reial. Es documenten trasllats als hospitals de Sagunt i al de Xilxes. I els diumenges postulava per la població a favor de l’hospital.

El metge tenia un contracte amb l’Ajuntament establit per un temps determinat (generalment era d’un any però també trobem contractes de tres anys) en ells es descriuen les condicions, el salari, les visites i els impostos a pagar. Els jurats tenien dret de rescindir el contracte quan fora oportú. En ell s’establia el salari, se li concedia casa gratuïta, l’exempció d’impostos de la vila. També es concretaven les seues funcions: havia de visitar els malalts pobres a l’hospital i als membres del convent de forma gratuïta, i als veïns de la vila a les seus cases a cost d’un reial. (35)

El facultatiu tenia obligació de reconéixer detingudament el malalt. En les seues visites s’incloïa revisió del pols, de l’orina i ordre de medicaments o el que fora menester, però no les sangries, el cost de cada sangria practicada era d’un real a més del de la visita (36).

«… y oferintse averlo de ragnar, haja de dar altre real castellá, sense lo de la vesita la orina y lo pols, y ordenar lo que aurá menester».

En referéncia al salari de metge disposem de diverses notes sobre la seua administració. L’any 1578 el consell de la vila determina utilitzar els impostos de la venda de carn a la carnisseria per a fer-se càrrec del salari de metge. El 8 de gener d’aquest any prorroguen el contracte per un any amb el Dr. Argüedes, amb el salari d’allò recaptat en la cisa. Aquest any hi havia impostos, dos diners per al metge i dos per a la vila, per cada lliura de carn, fora de carner o de cabró que es venguera a la carnisseria. (37) A més, es permetia que els veïns participaren voluntàriament, per contribuir al pagament de la casa llogada del metge, i al participant li entregarien una seda (llista) per a poder cobrar-la. L’any 1587 els jurats acorden que un metge, no podia acontentar-se amb la dotació de la cisa de la carn, i el 9 de desembre, tornen a nomenar a En Miguel Argüedes per un any, i amb la dotació de 50 lliures. A més, amb opció de cobrar 12 diners per cada visita que sol·licita-se el malalt, entenent que sols es pagava una visita diària, considerant-se com a dia, des de l’alba fins les nou de la nit. Passades les nou, es considerava visita extraordinària i costava un altre reial castellà (38).

6 Gravat de Práctica en cirugía del muy famoso y experto doctor Juan de Vigo: médico que fue y cirujano del santisimo padre Julio Segundo. Traducido en lengua latina, en castellana por el doctor Miguel Juan Pascual Valenciano. Año 1537

El cirurgià assistia als veïns d’Almenara, de La Llosa i de les Valls, quant era necessari. Ens consta en aquest informe mèdic i quirúrgic de l’any 1600.

«Die XI mensis Febrarius anno a nativitato Domini MDCX. Mestre Domingo Hillueca, cirugiá, de la vila de Almenara vehí y habitador, de edat que dix ser de sixanta anys poch mes i menys, testimoni y relatant qui jura a nostre señor deu dir veritat. Fonch interrogat: Y dix, que lo dit relant en lo dia de ahir de matí fonch cridat al present lloch de Faura pera curar les nafres ferides del Esteve Saborat, ferrer del present lloc y baronia de Faura, al qual ell dit relant, en presencia del doctor Vergada y de un altre cirigia, lo nom del qual al present nom recorda, posada la proba dins la nafra, que lo dit Esteve Saborit te en la anca esquerra y que entrava prop de un extrem fins al os, la qual nafra de la anca era curable segons lo art de cirugía: y que també posa la proba dins la punyalada y nafra, que dit Esteve Saborit tenia dos dits devall de la mamella esquerre entre les costelles, y li posá la proba dins; la qual nafra veu el dit relant que era nafra mortal, per ço que dita puñalada li passava tots los menbres espirituals, perque estaba ferit lo fetge, y el pelicardio, y conforme graves doctors y cirugians de Pares de Hipocrates, Ambrosio Pareo y Pablo Gineto es mort accelerada, y tenia lo pols molt débil, y les parts anteriors molt fredes; per les quals causes lo dit Esteve Saborit es mort e passat de la present vila en l’altra de les dites ferides y en particular de la pulanyada del costat esquerre, y no es mort de altre accident algú que haja fet ni pogut fer lo dit Esteve Saborit. E com sabes escriure ferma la present sua deposició de sa propia má: Mestre Domingo Hillueca, cirurgiá.»

L’any 1711 el consell acorda que el mestre cirurgià no cobre més d’una barcella de blat per cada veí, i en el cas de no acceptar aquesta proposta, que s’anunciara la vacant del càrrec (39). La matrona (40) a l’igual que el metge estava exempta d’impostos veïnals. El consell li concedia una casa gratuïta per viure. Segons l’acta del consell general del 21 de setembre de 1700:

«…deliberem que es busque madrina per servir en la present vila d’Almenara, fent-la lliure de totes les imposicions de dita vila i soldats i vagatges…» (41).

Tomàs Roig Bataller documenta que en el segle XVI, en la vila d’Almenara i des d’immemorial la madrina, matrona o tocòloga municipal era la muller del missatger públic, funcionari del consell (42).

L’apotecari de la vila estava exempt de l’impost reial i veïnal, a canvi de facilitar gratuïtament els medicaments als malalts de l’hospital (43).

L’any 1800 era apotecari el Dr. Fracº Aymerch, amb un salari per cada home o dona, de qualsevol condició i estat de 5 sous. Des que l’infant deixava d’alletar fins els 7 anys, cobrava 2 sous i 6 diners, per les cavalleries 5 sous per cadascú i per el ramat d’ases 2 sous i mig. A més de facilitar els medicaments necessaris, tenia l’obligació de regalar els polvos de chuánes, que servien per matar els polls. Els pols rojos havien de ser mesclats amb oli d’oliva en els cabells cobrint-los amb un drap. A més tenia l’obligació d’elaborar la pomada sulfurosa contra la sarna sempre que li la pagaren (44).

El veterinari cobrava una barcella de blat per cap major i mitja per cada potro o mul (45). El 1657 el consell determina buscar a un ferrer que fora també veterinari.

El saludador era un ofici que apareix relacionat directament amb la curació de les persones i el bestiar. Es troba documentat en la vila des d’antic. Segons la definició del diccionari d’Alcover i A. M. Moll, al saludador/ora se li atribueix el do màgic de poder guarir certs mals amb la seua saliva o amb contactes o paraules especials. És un personatge conegut a totes les comarques; abans tenia gran prestigi. Sembla que les circumstàncies principals que confereixen a una persona la qualitat de saludador són: haver nascut a les dotze de la nit de Nadal; tenir una creu, de vegades doble, sota la llengua; ésser el seté fill d’un mateix sexe tingut d’un mateix matrimoni. Uns saludadors pretenen tenir la virtut de guarir les cremades, uns altres les mossegades de gos rabiós xuclant la ferida del mossegat; alguns diuen que poden apagar un foc gran amb una bufada, i fins i tot que poden entrar dins d’un forn encés sense cremar-se; hi ha també els que saben quants cadells farà una truja o una gossa o d’altres animals (46). Marcelino Menéndez Pelayo descriu que els saludadors guarien amb conjurs i cerimònies, i també espantaven mals esperits (47). Durant el segle XVII es documenta la vinguda d’un saludador que visitava la vila d’Almenara per proporcionar salud a les persones i al bestiar, sobre tot per als casos de ràbia. Aquest, era de Nules i cobrava 12 sous per saludar les cabres rabioses i 3 sous per donar salut a la gent. Prodigava el seus beneficis quan arribava a la vila (48). El consell acordava les seues visites i li pagava pel servei prestat. L’any 1572 “Paga el sindic a hun saludador per la sua venguda y la cabalgadura y per home que vinguerem per ell, per tot 2 lliures, 9 sous i 6 dines”. “Paga al saludador per saludar a la gent tres sous” (49). En una visita l’any 1600, el consell li abona 6 reials castellans, en altra el mateix any, 3 reials castellans (50). En 1632 es documenta un cobrament de 4 sous (51).

El cementeri de l’hospital 

En el llibre de defuncions de l’arxiu parroquial es documenta que en el pati de l’hospital hi havia un cementeri. Aquest va ser el destí últim de molts, alguns vinguts de terres llunyanes. La majoria dels soterrats eren malats de l’hospital que no podien fer-se càrrec de pagar el soterrament, que no tenien família en la vila i de vegades es realitzava l’enterro per caritat. El registre del llibre mortuori mostra que els soterrats eren: pobres, orfes, mercaders, venedors ambulants, rodamóns, o viatjants, també pescadors o militars i els seus familiars, que els acompanyaven en els seus desplaçaments. A continuació mostren alguns exemples:

Entre els casos dels militars o dels seus familiars soterrats al cementeri de l’hospital destaca la seua provinença: Portugal, Nàpols, Alemanya, entre alguns exemples:

El 5 de novembre del 1702 es va soterrar a Matilda muller de Climent Navarro, comuner. Després de morir en l’hospital (52).

El 12 gener de 1707 a Manuel Govea soldat portugués (53).

El 21 juliol de 1709 a Miguel de Serro soldat del regiment de Nàpols, de la vila de Carcoles (54).

El 18 octubre de 1744 a Esperança Costas i Badia, muller de Juan Briset, soldat invàlid. Casa en Tarragona. Era natural de la vila del Pont d’Armentera (Tarragona) (55).

El 15 de maig de 1733 a Maria Audali, de nació Alemanya, del lloc d’Estrasburg, muller de Josep del Prat, soldat del regiment de dos batallons dic la mur, de la companyia de la Coronela. Tenia un fill en el mateix regiment, rebé el sant sagrament en els hospitalaris (56).

El 1733 a Miguel Blasco, comuner. Morí en l’hospital (57).

Un cas curiós és el d’un possible espia o pròfug de la justícia: El 29 de juliol de l’any 1730 va ser soterrat Francesc Catalán, aquest fou el nom que donà al vicari, però en el passaport i papers que portava a sobre s’anomenava Francisco Enriques (sevillà), digué que era del Port de San Lúcar i que tenia dos germanes. Tenia 50 anys, venia de Roma i era de vida exemplar (58).

Són també abundants els casos de pobres:

El 6 d’agost de 1730 a un pobre que passaren de Xilxes i el deixaren en el tossal de La Llosa, i la vila el va arreplegar per portar a l’hospital, jovenet, es deia Joan Pontero ó Ponter, de las Torrecillas (59).

El 27 de novembre de 1738 se soterra a Vicent Archent “es dugué a l’hospital després de mort i se soterra d’amore dei» (60).

En la platja es trobaven cadàvers de naufragi o de pescadors que eren arrossegats per la mar, de vegades desconeguts i uns altres amb identitat coneguda però sense diners, acabaven sent soterrats en el cementeri de l’hospital:

El 26 de setembre de 1742 a Baptista Fortanet que era pescador del carrer del Comú de pescadors de València, també morí en l’hospital (61).

El 3 d’abril de 1743 es va trobar en la vora del mar un cadàver ofegat i tret per la mar. Es va dur a la vila i es va celebrar l’enterro com s’acostumava als pobres, i desemparats. Després d’enterrar-lo, la vila es va reunir davant l’escriba va declarar Brº Calbo i Vicente Simó i Vicente Mas, pescadors els quals, sense dir-los la vestimenta que portava l’ofegat descriviren tota la roba que portava tal i com havia sigut trobat. El van identificar com a Martí Listeo, pescador del Cabanyal, company de feina (62).

A l’igual que els pescadors, els comerciants havien de recórrer grans distàncies de poble a poble o fins a la capital, i de vegades els esperava la mort en algun camí:

El dia 14 setembre de 1739 a Josep Pasqual Miguel, de Torrent- venia safrà i morí a l’hospital (63).

El 10 de gener de 1745 es soterrà a Vicent Nebot, fadrí de l’Alcora que havia mort en l’hospital. Treballava en Moncofa. Aquest venia aigua en València. Digué que tenia dos germanes en Borriana: Josepa i Maria, filles de Josepa Pallarés.- feu declaració á mossén Ignasi Martí d’un diner que tenia a Moncofa (i la mateixa declaració feu en aquest hospital), que Magdalena Ruiz li devia 14 lliures i Rosa Ruiz 3 lliures. Deixà 4 misses cantades en Moncofa. Deixà a una llavanera de València, carrer de la Verge Maria de Gràcia, 2 lliures, i el que sobrara per a misses resades en Almenara (64).

Les rendes de l’hospital, de la llumenària i dels pobres vergonyants

L’hospital s’administrava a través de les rendes. Aquestes consistien en l’arrendament de béns immobles cedit per a procurar el seu manteniment. Entre els béns figuraven cases intramurs en Almenara i parcel·les de terres de cultiu. També rebia moltes donacions de diners, bé quan el majordom eixia a postular els diumenges per la vila o bé, a través de les darreres voluntats de molts dels veïns del poble, dels comtes (65) i comtesses (66), i de vegades també de forasters que rebien una bona assistència (67).

Els censos de l’hospital mostren l’arrendament de béns immobles, terres i cases de la vila amb dret de lluïsme (68) i fadiga (69), per a invertir els beneficis en les despeses de l’hospital. Els arrendats són la majoria de veïns d’Almenara però també apareixen veïns de les Valls, com Faura, Quartell i Benicalaf, i alguns de València.  Els immobles que administrava l’hospital en la vila d’Almenara són els següents (fig.7-8):

8 Plànol amb la possible ubicació de les cases arrendades de l’hospital

Les terres arrendades eren terres de secà, d’horta i de marjal. La gran majoria estaven ubicades al voltant del poble, en la partida del Camí d’Uixó, del Pont d’Uixó, de la Bassa, de sant Joan, i algunes més allunyades en la partida de Talponar o Cascall, Darrere del Castell, en el Pla de La Llosa i en Alpotró a la marjal. Les terres estan arrendades amb dret de fadiga i lluïsme. I aquest s’abonava en una única paga cada any (fig.9-10).

10 Plànol de localització de les partides agricoles de la renda de l’hospital d’Almenara

Els pobres vergonyants 

L’hospital d’Almenara s’encarregava de satisfer les necessitats bàsiques o mínimes dels pobres, els malalts i els orfes. No obstant l’establiment d’almoines es documenta en la vila des de 1500 (70).

El majordom es feia càrrec de replegar totes les almoines per assistir als pobres, aquestes es guardaven en una caixa de dos claus, custodiada l’una pel retor i l’altra pel justícia. Amb els diners replegats es comprava roba que es repartia a últims d’octubre de cada any, cordell, estamena, bares i aliments.

A banda de les rendes o ajudes per al manteniment dels pobres, que s’extreien de l’almoina, molts veïns deixaven diners en els seus testament per als pobres. A més, es documenta que aquests eren requerits per a transportar les tombes en els soterrars des de l’església fins al cementeri, a canvi d’almoines (71). Sabem també que aquells que eren requerits com a soldats, la vila se’ls feia dotació d’alguns diners per al seu manteniment (72).

Altrament el majordom es feia càrrec dels malalts i del seu trasllat a hospitals amb més mitjans quan no hi havia ni lloc ni mitjans per assistir-los. Tots els anys traslladava en carro a pobres malalts i orfes a l’hospital de Morvedre, amb la finalitat de ser traslladats des d’ací a l’Hospital General de València. Alguns eren traslladats a l’hospital de Xilxes. Però la gran majoria anava a la capital. Es conserva documentació dels anys 1729 al 39. Les xifres anuals d’orfes i pobres malalts traslladats es registraven anualment. Aquestes són descoratjadores i fan reflexionar sobre la penúria en què vivia la societat de l’època. En un període de 10 anys es registra el trasllat de 1.084 pobres i 221 orfes (Taula del numero de trasllats d’orfes des de l’hospital d’Almenara fig.11). Són xifres molt altes sobretot si coneixem el número d’habitants d’Almenara, l’any 1725 es documenten 180 cases i 700 persones de comunió. Lamentablement no podem comparar les dades amb anys o períodes distints per no conservar-se més llibres. És més, probablement el número augmentaria en moments d’epidèmies, guerres, etc.

La taula de xiquets batejats en Almenara entre 1722-1739 (Taula de batejos d’Almenara fig.12) indica que la taxa de natalitat no era molt alta en relació al número registrat d’orfes en el llibre de l’hospital. Un xiquet estava considerat en edat entre els 0 als 7 anys. Per aquest motiu hem elaborat una taula de batejos des de 1722 fins 1739. Les dades registrades en aquesta taula ens condueix a pensar que possiblement els orfes documentats no foren solament d’Almenara sinó de pobles del voltant entre Xilxes i Morvedre (fins a aquestes localitats ja que tenien també hospital) i una altra banda, abandonaments del trànsit pel camí Reial.
En l’última taula (Taula del número trasllats de pobres malalts  des de l’hospital d’Almenara  fig.13) es pot veure com la gran majoria de pobres malalts són traslladats a l’hospital de Morvedre amb la intenció de ser conduïts a l’Hospital General de València fundat en 1410 (73). Aquest immoble també estava gestionat, com l’hospital d’Almenara, a través de l’arrendament de béns i terres i l’administració d’almoines (74), entre altres (75). Per exemple sense anar molt lluny el despoblat municipi de Benicalaf, l’alqueria de Rugama i la dels Clavell, situades en la Vall de Segó, eren propietat de l’Hospital General de València des de 1778 (76).

Conclusió 

En aquest article hem intentat reunir una gran quantitat d’informació sobre l’antic immoble de l’hospital de la vila d’Almenara. Des de la seua fundació, ubicació i característiques de l’edifici, la seua evolució i la seua gestió o temes relacionats com els diferents facultatius de la vila. Hem vist que les seues funcions estaven orientades a l’assistència sanitària dels menys afortunats de la societat i que va ser un edifici significatiu en la població d’Almenara des del segle XV fins el XIX.

1 Comentari

  1. Magnífico trabajo de Estel Bosó i Doménech sobre el hospital de Almenara, toda una lección sobre la historía de la Vall de Segó. Gracias sean dadas.

Deixar una resposta:

Please enter your comment!
Please enter your name here